Radiografia del córrer el 1er semestre 2013

Per veure com evoluciona la participació a les curses he fet un petit estudi. 

D'una mostra de 73 mateixes curses (*) realitzades el primer semestre de fa tres anys, d’en fa dos, de l’any passat i d’aquest, el nombre de participants que les han corregut ha estat:

1er semestre 2010:   75.921

1er semestre 2011:   93.135 (va créixer un 23%)
1er semestre 2012: 108.408 (va créixer un 16%)
1er semestre 2013: 111.899 (ha crescut un 3%)


En comprovar que l'augment de corredors i corredores en unes  mateixes curses ha anat minvant, especialment aquest any de forma espectacular, em pregunto quines poden ser les raons.

Hi ha qui diu que el boom del córrer s’acaba. Jo no ho crec, en absolut. La incorporació de la dona em fa pensar que encara hi ha molt marge per seguir creixent. El que passa és que no pot fer-ho al mateix ritme sempre (en tres anys, els participants de les curses de la mostra han augmentat un 47%). Tot i que, certament, l’augment del 3% d'enguany és molt baix respecte del que estàvem acostumats.

Podria suposar-se que el motiu principal és la crisi (la pràctica totalitat de les curses de la mostra són de pagament), però no crec que sigui això, tot i que pot influir una mica perquè els preus dels dorsals són cada vegada més cars.

La raó fonamental, al meu entendre, es deu a que l’oferta és cada vegada més gran. Vull dir que cada diumenge hi ha més curses noves. El boom del córrer és molt llaminer i atrau a empreses que es dediquen a organitzar-les, sabent que hi faran negoci.

He fet una recerca i he trobat que des de primers de juliol del 2010 fins a finals de Juny del 2013 se n’han creat 66 de noves.

I en aquest primer semestre de l’any ha estat espectacular. Únicament en aquests sis mesos se n’han creat 34 de ruta. A banda, i com a dada, en aquest període s’han engegat 59 noves de muntanya -amb una mitjana de 220 participants per prova- i 18 noves duatlons/triatlons.

És a dir que el naixement de noves curses de tot tipus afecta a la participació. No vol dir que no hi hagi cada dia més gent que corre curses, òbviament, però, cada vegada tenen més a triar.

Com a tendència, es de destacar que, pel que fa a aquest primer semestre del 2013 comparat amb el de l’any passat, les curses que han reduït més el nombre de participants són les curses relativament mitjanes o petites. I les que no pateixen davallada, sinó tot el contrari, són les més importants. La qual cosa ve a dir que com més participants té una cursa (i gairebé més cara, caldria dir), més atractiva és. Això es fa palès en el quadre de més avall: la cursa de Bombers, les mitges de Barcelona i Granollers, la cursa del barri de Sant Antoni, la mitja de Montornès i la cursa de la Vila Olímpica, que són les més multitudinàries, creixen molt per damunt de la mitjana.

Observació: de la marató de Barcelona he considerat només els participants de l’Estat (Catalunya i resta). Incloure el total, tenint en compte que gairebé la meitat eren estrangers, hauria desvirtuat la comparació. Per altra banda, no he inclòs en la mostra la Cursa d’El Corte Ingles, que per les característiques del tipus de participants també l’hauria desvirtuat. Especialment perquè enguany, el nombre ha estat molt alt respecte al de l’any passat.

Una observació més per concloure: el valor és relatiu, però si s’afegeix el nombre de participants de les curses noves al de la mostra, el percentatge d’augment, en lloc del 3% ha estat del 26%. És a dir, que un 26% més de corredors i corredores que l’any passat, siguin els mateixos o no, han participat en el total de les curses de ruta analitzades.

 (*) Mostra de les 73 curses:  

 

Curses noves en el periòde 2010-2013 (color verd: encara no s'havia fet la 1a edició):

 

Miquel Pucurull
13/07/2013                                                                                            

El preu dels dorsals a Catalunya

No és cap notícia: la vida a casa nostra és més cara que en qualsevol altre lloc d'Espanya. En tot; també en el preu per inscriure't a una cursa.

He esbrinat quan costen els dorsals de les curses de 10 Km, de les mitges maratons i de les maratons a Catalunya i a la resta de l'Estat.

De les de 10 K he fet una mostra de 60 curses dels mesos de juny, juliol i agost (30 de Catalunya i 30 de fora ) i de les mitges la mostra és de 78 de tot l'any (39 d'aquí i 39 aleatòries de fora). He quedat garrativat perquè no esperava que fos tanta la diferència. A la resta de l'Estat, el preu d'un dorsal de les de 10 Km és de 7,73 euros de mitjana (arrodonint, 8 euros), i el de Catalunya és de 11,87 (arrodonint, 12). I en el cas de les mitges, el preu a fora .es de 13,82 (arrodonint, 14), i el d'aquí és de 17,41 (arrodonint, 17).

 És a dir, una de 10 ens costa un 53% més, i una mitja un 26%. No cal dir res més.

Amb franquesa, crec que les administracions de fora, potser perquè els hi arriben més diners,  ajuden molt més que les d'aquí als que organitzen curses i aquests es veuen obligats a posar un preu dels dorsals més alts. Això és reflecteix especialment en els  de les maratons (incloc els de totes les que se celebren per completar l'anàlisi). Muntar una marató requereix molts recursos, i si no és degut als ajuts, no s'explica que els de Sevilla, per exemple, que és la quarta en importància pel que fa a participació, costin tan poc en comparació amb els d'altres. I fins i tot, que els de les dues de Palència siguin gratuïts.

Miquel Pucurull
8/07/2013

En la mort d'un maratonià amic: Pere Pujol

S’ha mort un maratonià amic, el doctor Pere Pujol i Amat, un guru del món del córrer dels anys vuitanta, quan va esclatar el moviment popular a casa nostra i a tot l’Estat, del qual en va ser un pioner.

Ell va ser el primer que va ser engrescat per en Ramon Oliu a organitzar una primera marató a Catalunya. De fet, la primera que es va realitzar va ser al poble de Palafrugell, on en Pere Pujol hi estiuejava, i on amb altres vuit o deu amics feia una cosa semblant a una marató cada any (38 Kms des de Palafrugell a Girona).

Des del primer dia es va integrar a l’equip liderat per Ramon Oliu, la Comissió Marató Catalunya, per impulsar les curses a peu i la marató, essent la seva mà dreta en matèria organitzativa, no únicament mèdica. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió al carrer de les Jonqueres –també al seu pare, l’entranyable avi Pujol- atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com s’havien de cordar les sabatilles.

A finals des anys seixanta, durant una estada a Alemanya, havia conegut al doctor Van Aaken, el precursor del revolucionari mètode d’entrenament per a la marató basat en fer molts quilòmetres a ritme lent. En deia l’LSD (Long Slow Distance) . I en Pere Pujol el va seguir i el va posar en pràctica: 160 km setmanals era la mitjana. Així mateix, fou un fervent partidari i introductor de les càrregues de carbo-hidrats els dies previs a la marató.


Pere Pujol (dorsal 25) en un avituallament de la marató de Barcelona de 1980. La va acabar en 2h48

Els arguments del Dr. Pujol no deixaven indiferent a ningú. Recordo que fa uns 10 o 12 anys va aixecar una forta polèmica una de les seves afirmacions: recomanava no beure tanta aigua als avituallaments de la marató com s’havia estat fent fins llavors, perquè, segons postulava, uns seriosos estudis demostraven que era perjudicial.

El Dr. Pere Pujol, endocrí de molt prestigi, tenia un currículum excepcional: Director Metge de la marató, pentatló i marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Barcelona i Nova York durant anys; director metge del CAR de Sant Cugat...



Va escriure llibres, d’entre els quals “Del Jooging a la Marathon” i “Nutrición, salud i rendimiento deportivo”, i centenars d’articles sobre el córrer. A banda, fou un conferenciant brillantíssim fins els seus darrers dies, a qui, en els albors del córrer a peu, escoltàvem embadalits els que començàvem. Alguna vegada li vaig sentir dir: “Com l’àrab a la muntanya, vaig començar a fer maratons perquè la marató estava aquí davant, i no cerco res, però trobo. Trobo una part important de mi mateix. Cada marató que corro m’apropa als meus límits i em fa sentir més humil. Córrer és una part important de la meva vida. Entre altres coses m’ajuda a meditar”.

Va córrer onze cops la marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres: Boston, Estocolm, Paris, Munich, Barcelona, València, Sant Sebastià...fins un total de 65. El seu millor temps, 2h38.10.

Tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important de tot el que he fet són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.

Colpia veure’l en un fèretre aquest matí, moments abans del seu enterrament, amb un llibre al seu damunt -sempre en duia un- i vestit amb xandall com a mortalla. Semblava talment preparat per entrar a l’Olimp. Segur que -si hi ha Paradís- estarà ja a hores d’ara, entranyable polemista com era, debatent amb qui sigui sobre si s'han de fer molts estiraments o no abans d’una marató.

Adéu-siau, Pere.

Miquel Pucurull
03/07/2013

Córrer d’esquena

Córrer d'esquena pot semblar una bestiesa, però els que en són adeptes diuen que no es malmeten tant les articulacions, especialment els genolls, i en alguns països se celebren curses i campionats on es corre cap enrere.

Els partidaris asseguren que, amb el pas del temps, els moviments repetitius de córrer cap endavant poden dur al desgast dels genolls i provocar problemes als tendons i els metatarsos, i que al córrer cap enrere es redueix el risc de lesions. Diuen que si corres d'aquesta manera alguns quilòmetres periòdicament, desenvolupes els quàdriceps i treballes alguns altres músculs que no ho fan al 100% quan es corre de manera convencional. A més, afirmen que aconsegueixes restaurar el balanç del teu cos sense exigir tant als genolls.

Asseguren que el córrer d’esquena té els següents avantatges:

- Ajuda a augmentar la força dels músculs del darrere de les cames, que s'usen poc quan es corre cap endavant.

- Córrer d'esquena demanda més esforç del sistema cardiovascular que fer-ho cap a endavant, la qual cosa fa que ajudi a augmentar la condició física i cremar gairebé 50% mes de calories que córrer de cara.

- Corrent d'esquena es té una postura mes recta.

- Al canviar la mecànica de les extremitats, córrer d'esquena permet reduir la necessitat de flexionar els genolls.

- S’obté una millor oxigenació: el 84% VO2 (indicador de la capacitat aeròbica) contra el 60% VO2 del córrer de cara

- Desenvolupa l’equilibri, la velocitat i el vigor.

- Redueix el risc de lesions.

Els experts aconsellen que els que vulguin incorporar el córrer d’esquena en els entrenaments han de començar alternant 10 metres cap endavant per cada 10 metres cap enrere. I, per descomptat, mantenir alguna referència visual al costat per a no fotre't de lloros.

La pràctica de córrer a l’inrevés té molts adeptes als Estats Units, on fan curses de diverses distàncies. També bastants a Europa: a França, Alemanya, Àustria, i sobre tot a Itàlia. A Espanya no em sembla que hagi quallat gaire, tot i que l’any passat es va celebrar el Campionat del Món del Retrorunning a Lleida. A Mollerussa hi ha un grup de corredors i corredores del Club Esbufecs que en són habituals de corre enrere. Una d’elles, Sandra Corcuera, va aconseguir cinc medalles en aquest campionat.

Com a complement de la curiositat, val la pena saber que existeixen rècords del món de les "Curses d’esquena". Són:

Homes
Marató:  Achim Aretz (GER) 3h42’04”
Mitja Marató: Achim Aretz (GER) 1h 35’49”
10.000 m.: Achim Aretz (GER) 40’02”
5.000 m.: Brian Godsey (USA) 19’31”
1.000 m.: Thomas Dold (GER), 3’20’’
100 m.: Ferdie Adoboe (GHA), 13,6 seg.

Dones
Marató: Kerstin Metzler (LIE) 4h42’39”
Mitja Marató: Kerstin Metzler (LIE) 1h57’08”
5.000 m. : Kerstin Metzler (LIE) 24’11’’
1.000 m. : Stefania Zambello (ITA), 4’20’’
100 m. : Isabella Wagner (GER)  16,8 seg.

Clicar damunt de la imatge: Vídeo del rècord del món  de l'alemanya Isabella Wagner 

                                                       -------o-------

Miquel Pucurull
21/06/2013

Anàlisi senzilla de la Cursa Diagonal-DiR-Guàrdia Urbana’2013

Les xarxes estan plenes de cròniques que els corredors populars fan de les seves curses. Amb alguna excepció, no en llegeixo mai cap. Cadascú que faci el que vulgui, però em semblen d’una pesadesa sublim. Tampoc n’escric mai de les meves. ¿A qui li pot interessar saber que al Km 6 m’ha agafat mal de panxa, o he sentit una punxada al bessó esquerre al 8, o he tret forces de flaquesa al final?. El que faig a vegades és una anàlisi senzilla del que m’ha agradat i el que no.

Per exemple de la Cursa Diagonal - Dir - Guàrdia Urbana del diumenge 26 de maig de 2013:

M’ha agradat

- Poder córrer una cursa pel mig de la Diagonal, sense cotxes, patrocinada per la Guardia Urbana. (Fa uns anys era impensable perquè l’automòbil era l’amo dels carrers).

- Que malgrat ser multitudinària no hi han hagut cues per a res.

- La organització. En especial, la perfecta recollida i entrega de bosses.

- Que el recorregut fos íntegrament de suau baixada.

No m’ha agradat

- El preu del dorsal. 15 euros (o 17 si no es tenia chip propi) és un dels preus més alts de Catalunya per a una cursa de 10 Km.

- La samarreta. Pel preu, és molt senzilla.

- El temps per completar el recorregut (1h15 minuts) és curt.

Crec que es pot convertir en una de les curses emblemàtiques de Barcelona.

                                               ---------o---------

Miquel Pucurull

29/05/2013

Obstacles per a l'esport femení

Un assumpte que m’interessa des de fa temps és esbrinar el per què, a casa nostra i a tot Espanya, tot i que va millorant, hi ha una notable menor participació de dones que d’homes a les curses. A propòsit, una amiga m’ha fet saber d’un interessant estudi. Porta el títol de Actitudes y Prácticas Deportivas de las Mujeres en España (1990-2005), i ho va encarregar el Ministerio de Trabajo i Asuntos Sociales a una empresa.

 

És un totxo de 258 pàgines, que m’he llegit (en diagonal, he de dir), i transcric, succintament algunes de les conclusions que segons l’estudi expliquen el fenomen de la menor participació femenina en l’esport, que tot i no referit en concret al córrer, em semblen interessants per a aquest Calaix.

 

Va ser realitzat fa un anys, però segurament, tractant-se de valoracions sociològiques, manté la seva vigència.

 

Obstacles actuals per a l'esport femení

 

(...) L'exercici físic i la pràctica esportiva de les dones s'han vist limitats tradicionalment per prejudicis i estereotips sexistes que establien criteris d'exclusió o barreres per a la participació femenina. En l'actualitat hi ha obstacles que romanen, per la qual cosa la participació femenina és encara inferior a la masculina, no només en l'esport de competició, sinó també en la pràctica esportiva per salut i/o recreació. Entre aquests obstacles es poden destacar:

— Falta de temps lliure: és inferior en la dona que en l'home. La tradicional distinció de rols dintre de l'àmbit familiar entre dones i homes implica encara en l'actualitat una major càrrega de treball domèstic i obligacions familiars (fills, principalment) per al sexe femení, el que explica aquesta diferència quant al temps disponible per a l'oci en general, i l'esport en particular.

— Menor disponibilitat econòmica: la discriminació sexual en matèria de salaris segueix sent una realitat que també pot influir negativament en la pràctica esportiva, al disposar de menys diners per a activitats d'oci.

— Falta de reconeixement social: no existeix el mateix reconeixement al talent esportiu de la dona.

— Falta del sentit lúdic: a la dona se li assigna major «responsabilitat» en la conducció de la família.

— Diferents formes de socialització: com a conseqüència d'una educació diferent. Els motius per practicar esport són factors que diferencien l'ocupació del temps lliure en homes i dones. La majoria d'aquestes últimes al•leguen que realitzen exercici per a arribar a una millora en el seu benestar físic i psicològic, mentre que en el sexe masculí, el factor social té un major pes.

— Menor espai dedicat a l'esport femení en els mitjans: la divulgació i seguiment d'esdeveniments esportius femenins és considerablement inferior a la d'esports masculins.

— Menor pes en competicions femenines a nivell internacional tant en participació femenina com en nombre d'esports en els quals es competeix. El primer Mundial de futbol femení es va celebrar l’any 1990; el d’homes data del 1930. Les dones no van participar en les maratons dels Jocs Olímpics moderns, que havien començat el 1896, fins gairebé cent anys deprés.

 

Joan Benoit, la primera dona guanyadora de la marató dels Jocs Olímpics.
Los Angeles 1984

Adreça de l’estudi:

http://www.mujerydeporte.org/documentos/docs/Actitudes_2006.pdf

 

Miquel Pucurull

Pocs baixen de 3 hores a la marató. De 2h30 ni t'ho explico

Es comenta sovint en el món del córrer que cada vegada son més altes les marques dels que acaben les maratons. És cert. Anys enrere (potser molts), els populars teníem com a objectiu baixar de les 3 hores. Aquest temps era la sana obsessió de qui es calçava unes sabatilles per entrenar i córrer una marató. Ara, amb la desmitificació de la prova, que ha fet que s’hi hagin enganxat molts (moltes no tant), l’objectiu clau s’ha desplaçat una hora més enllà i la finalitat de la gran majoria és baixar de les 4 hores. No ho dic, per descomptat, com una crítica. No hi ha res que em faci més il·lusió que veure com creix el nombre dels que l'acaben. Però em resulta sorprenent que amb l'allau de nous maratonians sorgits darrerament, siguin pocs els que es proposin entrenar per assolir el que es considera una marca d'un cert rang.

Per parlar de números, a la recent marató de Barcelona només han baixat de 3 hores el 5% dels arribats. Dic que només perquè, per comparació,  fa trenta anys eren el 19%.

Es podria dir que a mesura que hi ha més gent que corre maratons augmenten els que ho fan perquè volen provar si son capaços de fer-ho  (benaurada sigui aquesta tendència) i els objectius de fer marques de nivell no és la seva prioritat. Es podria dir, també, que els percentatges no són prou clarificadors perquè si la gran majoria corren amb objectius modestos, el tant per cent de les marques que es poden considerar com bones baixa indefectiblement.

Però si ens fixem en els valors absoluts, enguany han baixat de les famoses 3 hores 693 participants dels 14.778 arribats, mentre que fa trenta anys ho van fer 309 de 1.590. És a dir, ho han aconseguit  una mica més del doble, quan la participació s’ha multiplicat gairebé per deu.

I si baixar de tres hores és complicat, fer-ho de dos i mitja és una epopeia.

En aquesta marató del diumenge passat ho han aconseguit dotze atletes. En la de trenta anys enrere, trenta.

Per a mi és bastant inexplicable el que està succeint. Tenint en compte que ja fa temps que cada dia hi ha més corredors i corredores que es converteixen en maratonians (deixant a banda els estrangers, 8.900 els catalans i de la resta de l’Estat arribats enguany, i 1.540 en el 1983) sorprèn que la qualitat de les marques dels de davant hagi baixat tant.

Dels dotze que ho han fet enguany, cinc són de l’Estat, tots catalans, per cert (un d’ells, nascut al Marroc, d’adopció), i dels trenta de l’any 1983,  nou eren de Catalunya i quatre de la resta de la península. Veure-ho amb noms i cognoms a les classificacions resulta molt il·lustratiu. (En vermell els 5 d’enguany i els 13 de fa trenta anys)

 No hi ha cap raó, o jo no la sé veure, per a què en tants anys no sigui una mica més alt el  percentatge dels que siguin capaços de baixar de les 3 hores, i menys encara que disminueixi el nombre dels de les 2h30.

Em nego a acceptar que sigui pel que diuen alguns: “Avui dia impera la cultura del mínim esforç i l’atletisme és molt exigent”. Prefereixo creure que hi ha altres raons que no sé veure. Tot i que, és irrefutable: els atletes de nivell que sorgeixen darrerament al nostre país són molt pocs. Alguna cosa està passant quan, avui mateix, es compleixen 29 anys del dia en que Pere Casacuberta es va proclamar campió del món junior de cros, i ahir, en el Campionat del Món de la mateixa especialitat, el junior espanyol més ben classificat va quedar el 64.

                                                  --------o--------

Miquel Pucurull

25/03/2013

El goig de córrer la marató

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenari com un servidor i correu la marató.

Encara que, com em va passar a mi, us lesioneu un genoll en una caiguda per unes escales i un metge us digui que ja no podreu córrer mai més, no li feu cas i inscriviu-vos-hi.

L’alegria que experimentareu en acabar-la -tan se val el temps- i la joia que us suposarà que, avis i avies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada, serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida. La mateixa que vaig tenir jo ahir a la de Barcelona, que difícilment oblidaré fins que la Parca em vingui a buscar... i em trobi amb les sabatilles posades.

 

Miquel Pucurull i Fontova

18/03/2013

Jaume Leiva, l'excepció dels darrers anys

No sé pas què està passant. Malgrat cada vegada hi ha més corredors i corredores a Catalunya que fan la marató, els que assoleixen marques de qualitat són cada dia menys. Tant en homes com en dones. Ni els temps són bons ni hi ha gaires atletes bons, excepció feta de Jaume Leiva -provinent, per cert, del món popular- si més no comparat amb els de fa uns anys.

No és que m'importi massa, ni que això sigui un drama, perquè el que m'agrada és que cada dia, com és el cas, hi hagi més gent que s'atreveixi amb els 42,195 kms. Però, certament, revises les classificacions de fa vint anys i te n’adones que, tot i que el nombre de participants era tres o quatre vegades menor que el d’ara, eren molts més els que llavors feien uns temps de cert nivell.

Per posar un exemple, a la marató de Barcelona de 1990, els catalans que van baixar de 2h30 van ser 12, i l’any passat només ho van aconseguir 2. En el mateix any noranta i en la mateixa marató, 4 catalanes van baixar de 3 hores, i el 2012 cap ni una.

M’agradaria saber-ne la raó. Es diu que la quantitat no és garantia de la qualitat, però algú i alguna hauria de sorgir (a més a més d’en Leiva) a partir de l’allau dels nous atletes que corren maratons, cada vegada més, des de fa sis o set anys. Les diferències respecte del passat són tan grans que ha d’haver algun motiu, que no sé veure, per a que s’estigui produint una davallada de marques (els records de marató de Catalunya els tenen José Rios des de fa nou anys i Marisa Muñoz des d’en fa disset), insisteixo, en un moment tan dolç com l’actual, en ple boom del córrer.

Em referia a Jaume Leiva com a pràcticament l’únic atleta d’alt nivell que ha emergit darrerament. No és per casualitat. Se sap que aquest xicot de Terrassa, que corria les primeres curses populars amb unes botes de bàsquet, és dels que s’assemblen a aquell grans maratonians i maratonianes de fa anys pel que fa a la preparació d’una prova. Guanyadors nats, després de treballar llargues jornades laborals, eren capaços de realitzar dures sessions d’entrenament.

 

Jaume Leiva entrenant

 

En això, en la tendència actual a entrenar relativament poca estona i pocs dies per córrer maratons, potser rau una de les causes de que no aflorin atletes que puguin aconseguir marques de relleu. El cert és que fa uns anys l’objectiu de qualsevol popular era baixar de 3 hores. Ara les 3 hores s’han convertit en 4, que està molt bé perquè això genera el creixement de participació, que és magnífic, però tanmateix, la menor exigència fa que escassegin els temps que es consideren de qualitat.

No cal donar-hi voltes. A casa nostra fa temps que no sorgeixen maratonians de nivell. Si agafem el rànquing català de les millors vint marques de tots els temps, destaca el fet que, a excepció de les de Castillejo i Cáceres, que ja fa temps que són figures, i la d'en Leiva, totes les demès, són de fa molts anys; algunes d’en fa més de 30 o gairebé, com la d’Alfons Abellan, que es manté com la vuitena de tota la història.

En qualsevol cas, tot i que sap una mica de greu que no emergeixin gaires figures de la marató a Catalunya, el que no es pot negar és que la seva pràctica està, feliçment, cada vegada més estesa. Calculo en 8.000 els catalans/catalanes que corren maratons, amb un augment d’un 20% a l’any. Potser, això farà que en un moment o altre sorgeixin atletes com Jaume Leiva, que facin que la marató catalana també compti, no únicament com a sinònim de quantitat, sinó també de qualitat.

Miquel Pucurull
21/01/2012

L’atletisme popular ha seguit creixent en el 2012

Segueix el boom de les curses populars.

L’any passat vaig fer un estudi (el lector sabrà disculpar el pretensiós que resulta el terme)  per veure com s'havia produït el que s'anomena el boom del córrer. Ho vaig fer a partir de les classificacions de les curses, i n’he realitzat un altre ara, acabat el 2012, a fi i efecte de comprovar, amb dades, el que tots veiem: que, en efecte, l’atletisme popular gaudeix de molt bona salut.

Parlem de números.

D’una mostra de 200 mateixes curses de diverses distàncies celebrades en el 2011 i en el 2012, l’augment de participació del darrer any ha estat del 12%.

Per altra banda, s’han deixat de fer 7 curses que es van fer el 2011, però se’n han creat 52 de noves (22 de 5 kms; 22 de 10; 2 mitges i 6 d’altres quilometratges).

En qualsevol cas, aquest augment del 12% de la mostra és inferior al 17% que hi va haver l’any passat sobre el 2010, realitzat llavors amb una mostra de 157 mateixes curses. No m’arrisco a concloure que pugui ser degut a la crisi, però s’observa que en el segon semestre de l’any és quan s’ha produït la menor afluència. Per altra banda, si l’augment és menor del que hi va haver un any abans, cal dir que l’anàlisi contempla únicament les curses de ruta; no hi són ni les curses de muntanya ni les triatlons, la participació de corredors i corredores en les quals creix moltíssim.

A propòsit dels augments, es dóna la circumstancia que, com més multitudinària és una prova, més incrementa d’un any a l’altre. Ho confirma el fet de que en les curses on han corregut més de 1.000 participants (47 de l’estudi), l’increment ha estat del 17%; en les 59 de entre 999 i 500 ha estat només del 3%; i en les 94 de menys de 500 hi ha hagut un 5% menys de participació. És a dir que, malgrat tothom diu que les curses de molta gent són angoixants i procuren fugir-ne, la realitat sembla desmentir-ho.

Més coses:

Les 10 curses amb més participants arribats durant el 2012 (consideració apart la Cursa d’El Corte Inglés) han estat:

CURSA	Km	2012
Barcelona Bombers	10	21.692
Barcelona	Marató	16.216
Barcelona La Mercè	10	12.759
Barcelona Jean Bouin Open	10	11.031
Barcelona	Mitja	10.722
Barcelona Cursa dels Nassos	10	9.313
Granollers	Mitja	7.928
Barcelona Barri Sant Antoni	10	3.509
L'Hospitalet (Nocturna)	10	3.274
Montornés Montmeló	Mitja	2.976

D’aquestes deu, la que ha crescut més és la Mitja de Barcelona, amb un 55% més que l’any anterior, seguida de la Marató, amb un 21%

Una observació final: no es comparable, però la participació total en el 2012, afegint les 52 curses noves a les 200, ha estat de 312.235 corredors i corredores versus 257.527 del 2011, la qual cosa significa un 21% més.

La taula següent conté les curses de l’estudi d’enguany, que s’afegeixen al de l’any passat, amb el nombre d’arribats des de 1980 fins el 2010 en intervals de cinc anys (els arribats en els anys en qüestió) i els de 2011 i 2012.  A sota, l'evolució en un gràfic. (*)

(*) Dades de les curses actuals obtingudes mitjançant les classificacions de les curses a les webs d'Internet. Les dades antigues mitjançant revistes i arxius propis.

Com deia l’any passat, la relació no és, òbviament, exhaustiva. Moltes proves no hi figuren perquè no hi han els resultats en cap lloc; o si més no, no he sabut trobar-los. Tampoc, per altra banda, és completa, perquè d’alguns anys no he pogut aconseguir totes les dades i hi figura un “dd”.

Sovint es parla del boom actual del córrer. Les dades i el gràfic permeten concloure que hi va haver un primer boom a partir dels anys 80, que va arribar al seu punt màxim poc després dels Jocs Olímpics. Més tard va haver una inflexió, per recuperar-se a partir del 2005 i tornar un segon boom -en bona mesura per la creació de moltes noves proves, i sobre tot per la incorporació al món del córrer de nous participants- especialment acusat en els darrers quatre o cinc anys, i molt acusat el 2011 i el 2012.

Tot plegat vol ser, en definitiva, una “radiografia” del que ha succeït en els 32 darrers anys en les curses populars d’una mostra. I res més que això. Si té algun valor per algú (segurament molts dels lectors hauran participat en diverses curses de l’anàlisi) em donaré per satisfet.

Miquel Pucurull

13/01/2013

Canvis en el circuit de la Marató de Barcelona'2013

Ja és oficial: a la marató de Barcelona d’enguany hi ha algunes variacions del circuit respecte del de l’any passat. La més important és que, després de la sortida (sortides esglaonades cal dir) es torna a pujar per Sants per anar a buscar el Camp Nou, com es feia en els darrers anys, en lloc de fer-ho pel carrer de Tarragona. Amb això, canvia el sentit en els primers 12 quilòmetres per arribar a la Gran Via.

Altres petites variacions són:

-En el Km 15 no es pujarà pel Passeig de Sant Joan. Se seguirà per Rosselló fins arribar a Sardenya.

-En el Km 21 se seguirà baixant per la Meridiana fins arribar a València per anar a buscar Felip II.

-A la part de baix de la Diagonal es faran dos petits bucles, un de pujada en el km 27 i un altre de baixada en el 30, en lloc de fer la Diagonal tot seguida amunt i avall.

-En el Km 34, en lloc de fer el Passeig de Circumval·lació per anar a buscar el Passeig de Lluís Companys i l’Arc de Triomf, es pujarà per Marina enllaçant amb Pujadas.

- En el Km 38 se seguirà per Via Laietana fins el Passeig de Colom. No es passarà per la Plaça de Sant Jaume i el carrer de Ferran ni es baixarà per la Rambla.

Tot plegat fa, en la meva opinió, que la marató d'aquest any sigui una mica més suau. L’any passat, la pujada per arribar al punt més alt (l’Hotel Princesa Sofia de la Diagonal) era més enllà del Km 4 i enguany serà passat el del 7 després de planejar per la Travessera de Les Corts per anar al Camp del Barça (Km 6) a l’anada, en lloc de fer-ho a la tornada.

Així mateix, s’eviten uns 500 metres de pujada del Passeig de Sant Joan i el puja i baixa del Pont de Calatrava. Els dos petits bucles a la part baixa de la Diagonal, abandonant-la i recuperant-la tot seguit, crec que contribuirà a que les dos rectes de l’avinguda resultin menys pesades. També, anar a buscar la part alta del Parc de la Ciutadella per Marina en lloc de pel Passeig de Circumval·lació, una via sense cap animació que resultava la prolongació de la part més dura de la prova, em sembla molt més favorable.

Amb tot,  l'allau de participants que es preveuen ha obligat a evitar l’estretor de la Rambla i em sap greu que no s’hi passi. El canvi fa que  es deixi de passar per la Plaça de Sant Jaume sacrificant la visió dels edificis de la Generalitat i l’Ajuntament i l’escalf del carrer més emblemàtic de Barcelona. Llàstima. Tot no pot ser el bonic que voldríem. 

Miquel Pucurull

07/01/2013

Fisonomia del recorregut de la cursa “Els 10 de Les Franqueses”

M’agrada, abans de participar en determinades curses, esbrinar que hi ha d'interessant -o el que em sembla a mi que pot ser interessant- en el seu recorregut. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a alleugerir l’esforç. (A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però...).

A mode de pinzellades -no necessàriament seguint la ruta del circuït- em ve de gust explicar quatre coses del que sé o he sabut (més aviat lo segon que lo primer) sobre el que ens trobarem el 17 de novembre en la Cursa de Les Franqueses.

* La sortida i arribada de la cursa i el seu entorn és un lloc magnífic. Per un costat, estarem a tocar d’un envejable i modern complex esportiu (pavelló i pista poliesportiva, camp de futbol, piscines, pistes de tennis, etc), i també, molt a prop, l’Escola Municipal de Música a la Plaça de l’Escorxador, un edifici modernista que duu el nom del músic Claudi Arimany.  El que és ara l’Escola de Música va ser fa anys l’escorxador del municipi. I per a aquesta activitat el va dissenyar fa 101 anys el mateix arquitecte que va construir l’Escoles, ara l’Ajuntament. Ambdós edificis, i algun més, van ser finançats a les primeries del segle passat per Joan Sanpera. Els seus biògrafs diuen que havia nascut a Corró d’Avall el 1840 i se’n va anar a Barcelona de jove, sense un duro. Va convertir-se en importador de sucre, cacau i rom i es va fer d’or. Va fer molts calerons i el bon home “es va portar” amb els seus orígens: va costejar les escoles, els jutjats, l’escorxador, la parròquia de Llerona i no sé quants edificis més, per la qual cosa el rei Alfons XIII el va fer marquès l’any 1913.

Escola de Música

* Una curiositat: a la Plaça de l’Escorxador hi ha una placa fixada al terra que indica el Km 3 de la Mitja Marató de Granollers, que també passa per aquí. Des del 2007 els organitzadors n’estan posant una cada any a cada quilòmetre. Duen, a sota del número del Km, el nom d’un personatge que s’ha significat en la prova per algun motiu rellevant. I així, d’aquesta manera, li fan un reconeixement perenne. Aquesta del Km 3 està dedicada a un dels fundadors de La Mitja, Josep Palomino, ex regidor dels ajuntaments de Granollers i Les Franqueses, que va morir fa un anys.

Moment de la colocació de la placa en honor de Josep Palomino

* Els que anirem amb el tren de Rodalies a córrer la cursa baixarem a l’Estació de Les Franqueses que està a 500 metres de la sortida. És una bonica estació de tren de color grana, que està aquí des de 1875, que ja són anys. Conserva com a relíquia l’antic rètol en un dels costats de la façana de ponent, un conjunt de rajoles de ceràmica on es llegeix “Las Franquesas Corro de Vall – Llerona – Marata”. Castellanitzar-ho tot era el que tocava en una època, i resulta fins i tot divertida la traducció de Corró, sense accent. També és d’agrair que en lloc de “de Abajo” posessin “de Vall”, malgrat que potser no deurien saber pas el què volia dir. Una altra cosa: si a l’estació hi ha alguna bandera blaugrana, que ningú no s’estranyi perquè l’edifici també té un ús curiós, és la seu de la Penya Barcelonista Les Franqueses del Vallès.

Estació de Les Franqueses

* L'Ajuntament de Les Franqueses el veurem tot passant per davant, a la meitat de la cursa. És un valuós edifici modernista de 1912, obra d’Albert Joan i Torner, un arquitecte que també va dissenyar un reconegut edifici de la Via Laietana de Barcelona. Els que hi entenen diuen que la construcció té una “arquitectura integradora” (ja sabeu que costa d’entendre què volen dir els crítics d’art). El que sí és cert és que l’Ajuntament de Les Franqueses és bonic de veure, i és molt apreciat perquè predominen les formes corbes sobre les rectes, una característica representativa del modernisme. A banda i banda, l’arquitecte hi va construir unes escoles. Coses de l’època, estaven dividides: la de les nenes a l’esquerra i la dels nens a la dreta. Ho indiquen clarament uns rètols (en castellà, curiosament) que es conserven a les façanes. Una altra curiositat: en els dos cossos que limiten l’edifici, a banda i banda, hi vivien els mestres. Amb el temps, l'escola es va dividir per edats, els petits a un costat i els grans a l'altre. Actualment, tot l'edifici forma part del Consistori. On hi havia el pavelló de les nenes ara hi han espais culturals, correus i el jutjat, i en el dels nens les oficines municipals. En un costat de davant de l’edifici, a dalt d’un petit mur, hi ha unes escultures modernes una mica estranyes: un bou, un home que l’empeny, uns nans...Realitzades l’any 2005 per l’escultor Jaume de Cordova en ferro fos, diuen que representen l’agricultura, la industria, el comerç i els serveis. L’autor afirma que el grup escultòric és un homenatge a les persones que han treballat i treballen en el municipi de les Franqueses, i no hi ha res a dir. La raó que em sembli que són estranyes obeeix a que un servidor és un analfabet en l’art abstracte (i en el que no és abstracte també).

Ajuntament de Les Franqueses

* Passat l’Ajuntament, a uns 600 metres, abans d’arribar a Llerona, hi ha un trencall a la dreta de la carretera de Ribes per on pujarem, que té un nom molt misteriós: Camí del Turó de les Mentides. Desxifrem l’enigma: el camí condueix al Puig Salomó, la lloma més alta de l’entorn, i podria dir-se així, però sempre se li ha dit d’aquella manera. Sembla ser que en el segle XIV, els habitants del terme van rebre el privilegi de ser “tractats en igualtat als de Barcelona”. Se’ls hi va comunicar la nova en el Puig Salomó, que era també el lloc on es reunien els membres de l’ajuntament de l’època per deliberar i prendre acords. Ves a saber per què, la veu popular va batejar-lo amb ironia des de llavors com el “Turó de les Mentides”.

* La vida és com és, plena de rialles, però també de plors: malgrat estarem de festa gran, passat el trencall del “Camí del Turó de les Mentides”, a l’esquerra de la carretera, hi ha una font que recorda una tragèdia que ens afecta molt directament. Alguns hi beurem un glop. Ens semblarà que fem un petit homenatge a un malaurat atleta de Montmeló, Albert Sánchez, que va perdre la vida justament aquí l’any 2002, en el km 32,5 de la carretera de Ribes, quan baixava de La Garriga corrent la Mitja de Granollers. La font, a la qual li van posar el nom de La Font dels Esportistes, i un arbre que va ser plantat al costat, honoren la seva memòria.

La Font dels Esportistes

* Una curiositat: que ningú no se sorprengui si, en arribar al cap de munt de Llerona per girar i tornar a baixar, hi veiem gent amb espelmes i flors a la mà. No són per saludar el nostre pas. Són per dur-les a una imatge de la Verge de Fàtima que hi ha en una capelleta, al peu de la carretera de Llerona a l’Ametlla, a dos-cents metres del nostre gir. A la mare de Déu de Fàtima li tenen molta devoció els de la comarca, la qual cosa explica que sempre hi hagin fidels que s’hi arribin -fins i tot alguns a diari- per demanar-li o agrair-li alguna cosa. Tants hi van que, fins i tot, l’Ajuntament hi va construir fa uns anys una zona d’aparcament justament al davant. No se sap sí, passant tan a prop de la capelleta, algun corredor o corredora s’hi acostarà un moment per demanar-li forces a la verge per acabar la cursa fent marca personal. Si ho fa, que ho faci en nom de tots, que li agrairem.

Capelleta a la mare de Déu de Fàtima

* Llerona, el nucli pel mig del qual passarem, és un poble que ve d’antic. Diuen que dels ibers. Ho confirmen les monedes de bonze trobades amb el mot “Lauro”, que sembla ser l’origen etimològic del nom de la població. A la ibèrica “Lauro”, els romans li van afegir “ona” i l’anomenaven “Laurona”; amb el temps va evolucionar a “Llarona” fins convertir-se amb Llerona. Claudi Arimany, el flautista català de més prestigi, va néixer a Granollers l’any 1955 i actualment és veí de Llerona. És un dels músics de casa nostra més reconeguts internacionalment. Actua sovint a Nova York, Berlin, Paris... Tot i així, el 29 de desembre de cada any, ofereix un concert en una petita església del terme, la de Santa Coloma de Marata.

Claudi Arimany

* Que l’espai on correrem fou anys enrere una zona eminentment agrícola, plena de masies, ho demostra el fet que alguns dels seus carrers o carreteres es diuen “Camí”. Alguns d’ells, per on hi passarem, conduïen a algun mas, com el “Cami de Can Mariano” o el “Cami de Can Ramon Coix”. En aquest darrer, precisament, ens acostarem, tot corrent la cursa, a un arbre centenari de la comarca. Això sol ja justifica la raó de que ens hi haguem apuntat. Acostumats com estem a córrer per les ciutats, serà una passada (com es diu ara) anar a gairebé tocar, pel Camí de Can Ramon Coix, un arbre que té més de cent anys: El Lledoner. No cal dir res més.

El Lledoner

* Al poble de Corró d’Avall, nucli principal de Les Franqueses, hi ha un carrer que duu el nom de Barcelona. No sé del cert, i no ho he pogut indagar, per què es diu així. Probablement és en record de que en el segle XIV, alguns municipis, “...en incorporar-se a la Corona passaren a gaudir del privilegi de ser un carrer de Barcelona”. Tant és així, que l’escut de Les Franqueses duu una part de l’escut de la ciutat comtal. Una llegenda explica que l’any 1025, el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, a qui anomenaven el corbat, va donar privilegis als pobladors del territori perquè els habitants del Corró d’Avall van atendre molt bé a la seva tercera dona quan va trencar aigües mentre viatjava i s’havia aturat en passar pel poble. Va ser atesa en el part de l’infant Guillem I d’Osona amb tanta aplicació, que el comte, agraït, va atorgar-los-hi -quina magnanimitat, noi!- "el reconeixement del dret sobre els seus propis béns i propietats".

I així, com aquell que no vol la cosa, arribats a la meta haurem fet els 10 quilòmetres de la cursa. L'any passat, que era la primera edició, la vaig fer i vaig quedar encantat. No acostumo a fer cròniques de les meves curses. Confesso que la majoria de les que llegeixo d'altres em són avorrides. I per això, pensant que a ningú li pot interessar saber que en el Km tal "em va agafar mal de panxa", o coses semblants, no les faig. D'aquesta de l'any passat, tampoc. El que sí que vaig fer i ho vaig penjar no sé on, és el que he trobat en els meus arxius sobre el que em va agradar i el que no, que va ser això:

M’ha agradat
- El ben organitzada que ha estat la cursa. (Tinc la teoria, confirmada aquest matí, que quan una cursa està organitzada per corredors, la cosa funciona. Els del club “ a4elKm” saben molt bé de que va això del córrer i es nota, Res a veure amb algunes curses organitzades per tal de fer negoci).
- Poder contribuir, encara que hagi estat modestament, a la recerca la lluita conta el càncer de ronyó.
- L’enorme quantitat de voluntaris que hi havia, pendents de tot.
- El recorregut. (Té pujades, però em pensava, abans de sortir, que seria més dura. En molts llocs el paratge és magnífic. A més, poder veure, els que som de “Can Fanga”, que encara hi ha terres de conreu, on s’hi planten patates és una benedicció)
- La gran quantitat de detalls de qualitat. (Des d'un speaker per animar la sortida i l'arribada, fins a disposar de les classificacions a internet en poc temps, passant per un bon entrepà a l’arribada. (Els he vist preparats en sortir, i durant la cursa hi pensava...)
- Que no hi haguessin cues a l’arribada. (Un problema secular a la majoria de curses)
- Que hi haguessin vestuaris i dutxes.
- La gran quantitat de regals del sorteig al final de la cursa. Semblava impossible que no toqués res a ningú.

No m'ha agradat
- Certament, no hi ha res que no m’hagi agradat. ¿Què em passa, doctor? ¿És greu?

                                                         ------o------
Miquel Pucurull
06/11/2013

Web oficial de la cursa: http://www.els10delesfranqueses.cat/