El dissabte 27 d'agost se celebra una cursa de 2 kms al barri de Sants-Montjuïc. La prova surt a la Plaça de la Farga, davant del local de la Comissió de Festes, organitzadors d’aquesta entranyable cursa de Festa Major juntament amb l’Associació Corresolidaris, que té un circuit del qual se’n fan dues voltes.
 |
| Escola Proa. Anys seixanta. |
Després de recórrer uns 50 metres d'un costat de la plaça es gira a la dreta pel carrer d'Almeria. Baixant, es té a l'esquerra el mur que separa el carrer del Poliesportiu Municipal de Labordeta i el de l'Escola Proa, l'emblemàtic centre d'ensenyament del barri fundat el 1966 en ple franquisme com a escola catalana. Una singularitat en una època en la que, per imperatius polítics, gairebé totes les escoles estaven impregnades de nacional-catolicisme anticatalà. La van engegar un grup de pares fa més de cinquanta anys, i segueixen sent els titulars els pares i mares dels alumnes.
Pel carrer d'Almeria s'arriba al de
Juan Bravo, nom d’un regidor de Segòvia del segle XV que fou cap dels Comuneros de Castilla, l’exèrcit format per camperols i petita noblesa
contra l’incipient absolutisme monàrquic de l’època. Ja ens està bé,
però ningú sap perquè se l’honora en un barri de la ciutat
Al xamfrà de Juan Bravo amb Rossend Arús hi ha una casa de veïns que té una curiosa façana. L'arquitecte que la va dissenyar la va omplir de
trossos de pedres de diferents mides i formes incrustades a les parets d’obra, de dalt a baix.
De
Juan Bravo se’n fan uns cent metres fins arribar al carrer
d’Olzinelles. Es gira cap a la dreta per agafar-lo, on per unes obres al subsòl s’hi va trobar fa poc l’entrada
a un refugi antiaeri que hi havia durant la Guerra per guarir els
veïns. Un dels més de mil que hi va haver a Barcelona.
Olzinelles amunt (carrer que du el nom de l’antic propietari dels terrenys de la zona, el comte d’Olzinelles) en suau pujada que no desmanegarà a ningú, hi ha llocs plens d’interès. El primer a trobar poc després del gir és l’Escola Bressol Guinbó; una mica més amunt, a l’esquerra, el Centre Social de Sants , una activa associació de veïns que va néixer l’any 1971, a les acaballes del franquisme, de manera clandestina, a la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, que han liderat un munt de reivindicacions.
 |
| Antonio Machin. Anys seixanta. |
Seguint pel carrer d’Olzinelles, a la dreta s’hi veu un edifici en el nº 31, feliçment restaurat, que té molta història. Fou la seu de la Lleialtat Santsenca, una de les primeres cooperatives que va tenir Barcelona. Fundada l’any 1891 en un altre lloc del barri es va traslladar aquí l’any 1928. La van engegar uns treballadors que formaven una coral. Ho van fer per tal d’aconseguir aliments a preu econòmic. Vint anys després, el 1948, l’edifici va acollir la sala Bahia, un dels balls més populars de la ciutat durant anys. Estava ubicada al primer pis (als baixos hi havia la fàbrica de torrons Viar) i s’omplia a besar de joves, i no tan joves, que ballaven al so d’orquestres i cantants de renom, un d’ells l’Antonio Machin, el de “Los angelitos negros”. A les primeries del anys setanta el Bahia va entrar en decadència. A mitjans dels vuitanta es va convertir en una sala d’estètica heavy-metal, la Rainbow, que va tancar el 1988. L’immoble va ser okupat el 2006 durant dos anys. És un espai de propietat municipal i s’hi van fer obres per convertir-lo en un equipament social.
En un no res s’arribarà al carrer d'Ibèria, uns pocs metres més amunt, a la
dreta (un petit carrer que conserva l'encant de quan Sants era un poble) per
agafar-lo abandonant el d'Olzinelles i anar a petar al cap de munt
del carrer de Rossend Arús i la Plaça
d'Ibèria, també agradable de passar-hi
corrent la cursa. A la plaça, els santsencs li diuen la Plaça del
Violí tot recordant que fa molts anys hi anava cada diumenge un home cec a tocar
aquest instrument per tal de guanyar-se algun ral (25 cèntims de pesseta).
Aquesta plaça i la seva veïna, la de Bonet i Muixí, on hi ha la Parròquia de Santa Maria dels Sants, formen un petit turó on s'hi van assentar uns primers pobladors i molts segles més tard es va començar a configurar el barri de Sants.
 |
La Plaça d'Ibèria amb la Casa del Rellotge al fons.
Primeries del segle XX |
A l’esquerra de la plaça d'Ibèria hi ha un edifici que pertany a la Societat d’Artistes, la modernitat del qual trenca l’encant que dèiem del conjunt format pel carrer per on s'acava de passar i la placeta, però que hi farem. Encara bo que, estirant el coll s’albira, una mica més enllà, la Casa del Rellotge, l’edifici més antic de Sants, que és l'única masia que ha sobreviscut al barri.
Un apunt: Fructuós Gelabert, el pioner del cinema a
Catalunya, va filmar un documental d'un gran valor en aquest indret. Fou l'any 1902. El va anomenar Processó
de les Filles de Maria. Es conserva a la Filmoteca. Les imatges mostren unes
nenes vestides de primera comunió que, sortint de la parròquia de Santa Maria dels
Sants, passen per davant de la Masia del Rellotge de la plaça d'Ibèria i baixen pel
carrer de Rossend Arús per anar a la Bordeta.
 |
Partit de bàsquet al camp del BIM.
Anys quaranta. |
A la cursa, des de la plaça d’Ibèria s'enllaçarà amb el
carrer del Sant Crist, on hi ha l’Institució Montserrat, l’escola
on hi juga a bàsquet el BIM (Bàsquet Institució Montserrat) des de 1930, un
dels primers en introduir aquest esport a l’estat espanyol.
Acabada la Guerra Civil es va tornar a posar en marxa el club l'any
1939, havent de canviar reglaments i normes. I el nom. Li van haver de
posar
Baloncesto Invicto Montserrat.
Tot seguit s’agafarà el carrer d’
Almeria, a la dreta, per
baixar-lo. En fer-ho, ves per on, es passarà pel començament o acabament
de tres carrers d’indole règia o nobiliària. És curiós que sigui en un
barri tan proletari i poc monàrquic com Sants. El primer el del Rei Martí,
a l’esquerra, en honor de Martí l’Humà, el darrer rei de la dinastia
catalana, mort a Barcelona l’any 1410. El segon, a la dreta, el passatge
del Baró de Griñó, un noble que va impulsar la creació de la clínica de salut l’Aliança. I el tercer, a l’esquerra també, el carrer de la Reina Victòria,
la besàvia de l’actual rei d’Espanya. Li deien “La desdichada”. Casada
amb el llibertí Alfonso XIII, aquest li va ser infidel amb un munt de
dones, des de aristòcrates a actrius.
 |
| Fàbrica de sabó on ara hi ha la plaça. |
I en arribar a baix del carrer d’
Almeria s’ha de trobar la
plaça de la Farga, que pren el nom d’una antiga ferreria. Durant la guerra hi va haver un refugi antiaeri. També, a la plaça, hi va haver a les primeries del segle passat una fàbrica de sabó, el nom de la qual era
Compañia Fabril de Aceites Vegetales, Sucesora de A.García y Cía. Els amos eren una família d’Igualada, els
Garcia Fossas, que havien vist a Filipines com es fabricava el sabó.
A tocar de la plaça de la Farga, a les primeries del segle passat, hi va haver un petit velòdrom de 200 metres de corda . La pista era de terra. N'hi deien el Club Pista Velo Sans. Va durar poc temps. El barri de Sants ha estat el bressol del ciclisme a casa nostra. De fet, va ser a Sants on l'esport va començar a ser practicar a Barcelona per la classe treballadora quan només o feia la burgesia. I el de la bicicleta va quallar moltíssim. A Sants mateix van construir un altre velòdrom de millors característiques al carrer Sant Jordi, a prop de la via del tren, que es coneixia com El Cubell.
Com a curiositat, he trobat a l'hemeroteca del diari
Mundo Deportivo del dia 1 de juliol de 1909 l'anunci d'una ensenyança gratuïta per a que les dones aprenguessin a córrer en bicicleta en l'esmentat velòdrom del carrer
Mediodia, actual
Rossend Arús.
Continuant corrent s’anirà a buscar el punt de la sortida a la plaça, i en fer-hi una volta més al mateix circuit s’haurà acabat la cursa. Una proba que serà la trenta-novena vegada que se celebra, que ja són anys. I a més a més, solidària. La recaptació obtinguda pels dorsals és en favor de la Fundació Can Pedró, una entitat que atén les persones grans i famílies i infants en situació
de vulnerabilitat. Felicitats als organitzadors!!!
----------o-----------
Web de la cursa:
https://www.corresolidaris.org/cursa-placa-la-farga/
Miquel Pucurull
