Km 9 al 10 de la marató de Bcn'2022

Per la Gran Via on venim, havent fet només nou quilòmetres ja haurem començat a embalar-nos. Cras error per alguns -com un servidor- però que hi farem: la planura convida. Poc després de l'indicador del 9, a tocar del carrer Muntaner, ens trobarem amb La Universitat, a la plaça que li dóna nom.

L’edifici d’aquesta antiga universitat, en la que encara s’imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona, com institució, va ser fundada l’any 1450 -és a dir que existeix des de fa més de cinc segles-. Passa però, que va estar ubicada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a la Plaça Universitat per on estem passant, o molt abans a la Rambla, en l’edifici del que ara és el teatre Poliorama, des d’on, en el 1714, i per estar-hi cent anys, va ser enviada per Felip V una mica lluny!!!: al poble de Cervera.

Pel meu gust, la façana de La Universitat és molt austera i sense gaire atractiu. Però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. El paranimf és magnífic, i tenen molt encant els jardins, el claustre, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. Un element molt preuat de la Universitat és la seva biblioteca: és la tercera d’Espanya en nombre de llibres incunables. En té 783, noranta un dels quals no es troben en cap altra biblioteca de l'Estat, i quatre d’ells són únics al món. El més antic que conserva data de 1465.

                        Any 1916. Una cursa passant per davant de la Universitat.

A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després dels dels escriptors Muntaner i Aribau i el mateix Balmes, també escriptor, filòsof, polític, capellà i no sé quantes coses més-, veurem, una mica amagat, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via. Va ser erigit en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix. Bé, aquí mateix no; una mica abans: a la cantonada amb Balmes. No es veu gaire bé, mig ocult pels arbres, just davant del cinema Coliseum.

El Coliseum s’ha convertit en teatre. Es va inaugurar el 1923 com a cinema, i malgrat que s’hi projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava gairebé sempre pelis de romans que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells. I també altres d'enorme èxit, com Gilda. En la postguerra grisa s’esperava amb fervor l'estrena de la pel·lícula que havia escandalitzat mig món. Va córrer la veu (un fake en diríem ara) que el striptease de Rita Hayworth no es limitava a un guant, sinó que era d’un nu complet. Al nacionalcatolicisme de l’època no li va fer cap gràcia la seva arribada a Espanya. No sé si era cert, però es va dir que a Sevilla, molts professors de religió vigilaven les portes dels cinemes. Si algun dels seus alumnes anava a veure-la suspenia a l'assignatura.

I parlant de cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent aquest quilòmetre és el tram de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament, se’n han construït deu al llarg del temps, dels quals en queden només dos en peu. Tots dos, per cert, a la banda esquerra del nostre camí: el Coliseum, ara un teatre, i el Comèdia. 

Estrena de 'Gilda' al Coliseum. 22 de desembre de 1947

Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si fa bon dia i mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. És una de les anomenades “escultures iròniques” d'en Josep Granyer. Aquesta del toro que està pensant diuen que ironitza sobre la famosa escultura “El pensador” de Rodin. Fa uns anys, al novembre de 2006, la policia va enxampar tres lladres que l’havien desmuntat del pedestal i el carregaven a una furgoneta. 

Al creuar la Rambla, tot vorejant una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès -un escultor que té moltes peces a Barcelona - si mirem a la dreta, veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, en el km 37 la veurem millor...o pitjor, depenent de com hi arribem ☺)

Deixarem la Gran Via en arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una font circular. Molt gran, però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar "Poema Visual". Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau al principi, més tard un teatre, i finalment una sala multi-cinema. 

                                                                 'Homenatge al Llibre'

A propòsit del Comèdia: quan era un teatre, hi van representar “La Ratonera” de l’Agatha Chistie, l’obra que fan a Londres des de fa 70 anys en el mateix local. Ella va venir a l’estrena poc temps després d’haver-se casat en segones núpcies amb un arqueòleg, i aquí, a Barcelona, va dir una frase sobre el seu matrimoni que va resultar cèlebre: “M’hi vaig casar per una raó: les dones que es casen amb un arqueòleg tenen molta sort: com més anys fan, més agraden als seus marits”. Recordar a Agatha Chistie (1890-1976), l’enginyosa senyora que escrivia novel•les policíaques com ningú, ens anirà bé. Sí, perquè durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant, però ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem una pujadeta, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient.

I pujant pel passeig, abans del carrer Aragó, sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs de pedra que tots diem que són obra d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 10. 

Km 8 al 9 de la marató de Bcn'2022

Al carrer de Vilamari haurem trobat el cartell del Km 8. Girarem a l'esquerra per agafar la Gran Via. Els noms dels carrers que travessem per aquest vial mentre fem el nové quilòmetre tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca broma!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanova i Muntaner.

Poca broma! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins a defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova.

Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -si més no el seu esperit- en les cruïlles. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí.

Una peculiaritat: durant l'època, després de la Guerra Civil, en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per "Urgel" (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, però els organitzadors han pensat que en aquest lloc de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos (Km 12,5), i així serà.

A l'esquerra de la nostra marxa, hi ha un interessant edifici: el de La Casa de la Lactància, passat el carrer Calàbria. És un edifici modernista que  va ser  un centre de beneficència que es va construir a les primeries del segle XX. Tenia cura dels nadons de mares pobres. Consta en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. 

Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un bell conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

                                             La Casa de la Lactància

I una mica més endavant, a la cantonada amb Viladomat, La Casa Golferics, conegut també com El Xalet. Una bonica vil•la modernista que va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes. 

El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). 

Va estar a punt de ser enderrocada, però els veïns del barri van fer una intensa campanya per tal d’evitar-ho. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurada, la Casa Golferics és un centre cívic extremadament actiu. És molt agradable de veure: recomano fer-li una ullada tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.

                        

La Casa Golferics a punt de ser enderrocada. (Anys setanta)

Una curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos de les primeres plantes de moltes cases -a l'Eixample se'n diuen 'els principals'-. És gairebé segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats.

El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara, majoritàriament, el què sí trobaven eren tones de joguets el dia 5 de gener, a bon preu, fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.

Una cosa que veurem durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via:  un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”

I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, a l’indicador del Km 13, que ens el trobarem abans d'arribar a l'edifici que va ser  el cinema Aribau Club, a tocar del carrer Muntaner. Un cine que va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien, o ningú els ho va dir, o si els ho van dir no en van fer cas, que el nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

Miquel Pucurull

Km 7 al 8 de la marató de Bcn 2022

El km 8 el començarem baixant pel carrer Tarragona tot passant per davant d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix lloc que abans hi havia una caserna d’artilleria. El mateix punt on va començar la marató de 1989.

El carrer Tarragona és la frontera entre el barri d’Hostafranchs, a la dreta del nostre pas, i l’Esquerra de l’Eixample, on hi estem per fer-hi uns quants quilòmetres. No cal recordar que l'Eixample de Barcelona va ser inspirat per l'enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XIX a fi i efecte d'engrandir una ciutat que ja no podia estrènyer-se més dintre de les muralles que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre les muralles i els pobles de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.

No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.

Aviat veurem el Parc de l’Escorxador a la nostra esquerra, i l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La dona i l’ocell. Una mica tapada per la caserna dels Bombers que s’ha ubicat aquí, es deia que provisionalment. Els veïns propers es queixen perquè, com sempre passa, no els fa gràcia: diuen que afecta a la visió de l’obra d’en Miró i resta espai públic, però, mal pensat que és un, em sembla que la incomoditat rau en el soroll que fan les sirenes quan surten.

Parlant de l’obra, una observació particular: es obvi que l’autor, obligat per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), deuria batejar el monument com “La dona i l’ocell” . És un eufemisme (les guies de la ciutat diuen: escultura de 22 metres que representa una forma femenina amb barret i sobre d’aquest la imatge d’un ocell) perquè com tothom sap, i ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un enorme penis. De bonics colors vermells, groc, verds i blaus –característics de l’artista-, però un penis com una casa. De dona i d’ocell en té ben poc.

   

La dona i l’ocell al Parc de l’Escorxador

Una observació sobre el Parc de l’Escorxador: els urbanistes que el van modelar quan va deixar de ser el 'Matadero' municipal, no podien suposar que el quadrat que configura l’espai, que són quatre illes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres donant voltes al quadrat. I un sap d’un que hi ha entrenat més d'una marató i tot.

La zona s’anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret. Contrasta amb el fet que fa uns quaranta anys, quan encara existia l’escorxador, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.

Girarem a l’esquerra pel carrer de Diputació tot passant entre el Parc i del complex de Les Arenes, l'antiga plaça de toros l'interior de la qual va ser enderrocat. Les Arenes, convertida en un modern centre comercial on, a dalt de tot fins i tot hi ha un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de tres-cents metres, des de la qual els socis tenen una visió panoràmica de tota la ciutat mentre fan footing (no crec que puguin fer l'entrenament per córrer una marató...)

Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven El Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven als reus segles enrere. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. Els llocs, com aquest, estaven fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.

                 Construcció de Les Arenes al Coll dels Enforcats, Any 1900

Creuarem el carrer Llançà i ens cridarà l'atenció un modern edifici de vidre, a la nostra dreta,  annex al complex comercial El què em faltava per a que el conjunt (plaça de toros estil mudejar, diuen, i l’edifici enganxat) resultés un nyap pel meu gust. 

Abandonarem el carrer de Diputació agafant el següent carrer, el de Vilamarí on hi trobarem el Km 8. En farem cent metres per arribar a la Gran Via - abreviatura de l'oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així – de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia, i més tard, la Gran Via  ens la tornarem a trobar al votant del Km 24, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat.

Miquel Pucurull

Km 6 al 7 de la marató de Bcn'2022

Passat el Km 5 el carrer de Paris es converteix en el carrer de Berlín tot i que segueix en línia recta. En farem un tros fins el carrer de Numància. A l'esquerra  hi veurem un modern edifici que hi fa xamfrà, on hi ha una gran botiga de cotxes Audi. És obra de l’arquitecte Ricard Bofill, el mateix que va dissenyar l’Hotel Vela de la Barceloneta inaugurat no fa gaires anys, famós pel debat ciutadà que va aixecar que un edifici tan alt (99 metres) es pogués fer a la platja...

Anirem a trobar la plaça dels Països Catalans pel carrer Numància avall, en la confluència amb l’Avinguda de Roma, a prop de l’estació de Sants.

En aquest punt on estem ara (Km 7 de la marató) anys enrere es podia veure com passaven els trens, perquè l’Avinguda de Roma i el carrer Aragó no estaven coberts. Quantes vegades, qui això escriu no haurà vist, quan era un nen, l’espectacle del fum per les xemeneies de les màquines envaint la rasa i el carrer, o haurà escoltat el seu xiulet ensordidor -però a la vegada càlid-, o el tram-tram de les rodes al passar per les juntures de les vies? Quantes vegades...? Potser costarà de creure, però s’ha de dir que anar a veure passar el tren pel lloc que ara estem trepitjant, era una de les diversions de la canalla del meu barri en els anys quaranta.

            

Així era el carrer Aragó i l’Avinguda de Roma en els anys quaranta

En arribar a la plaça dels Països Catalans no cal entretenir-se en mirar res de la plaça perquè és una de les anomenades places dures, amb barracons per les obres de l’Ave que no s'acaben mai. Bé, si ho voleu, potser val la pena fixar-se en el simpàtic Gat de Ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça: l’únic ornament que ha quedat en peu amb els anys.

El que hi hagi un gat a dalt de la teulada d’una plaça tan freda com aquesta és tot un detall. Gairebé insòlit, humanitza un lloc que no té cap atractiu sinó tot el contrari Quan el van inaugurar - ho recordo com si fos ara-, hi havia uns panells metàl•lics, amb una mena de testos a sota per a que s'hi poguessin enfilar les rames i fulles d’unes plantes. No van arrelar de cap de les maneres, i la plaça ha restat sense cap bri d’humanitat, llevat dels esquaters que hi fan mil cabrioles, i sense més poesia que la que inspira aquest gatet. S’ha dit que en posar-lo, els arquitectes que van dissenyar la plaça, Helio Piñón i Albert Viaplana, es van inspirar en el gat negre que hi ha en un famós quadre del pintor Edouard Manet, “Olympia, la modèle au chat noir”, als peus del llit d'un noia nua. Potser sí, tot i que no hi se veure cap relació. Com sigui, l’impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre; sabut és que mentre per alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat, fins i tot de fecunditat, com a Anglaterra, sí els nuvis el veuen el dia de la boda.

I aquí, a l'alçada de la plaça del Gat de Ferro, ens trobarem l'indicador del Km 7. 

Miquel Pucurull

Sawang Janpram, atleta de 102 anys

Amics i amigues, l’altre dia, per la televisió, van fer un reportatge sobre un tailandès, de nom Sawang Janpram, que havia participat en el campionat d’atletisme master de Tailàndia la setmana passada. Vaig quedar bocabadat. Té 102 anys i els 100 metres els va fer, agafeu-vos: en 28 segons. Havia guanyat totes les medalles de les proves de la seva categoria de més de 100 anys on hi va prendre part i a les imatges mostrava una vitalitat fora del normal per a un home de la seva edat. No tant sols corrent, sinó també llençant la javelina i el disc. Vaig voler saber més d’ell i vaig buscar per Internet. Ja sabeu, als iaios veterans ens interessa molt el que fan els iaios ultraveterans perquè són el nostre salconduit: si ells fan el que fan, nosaltres potser també. Vaig trobar un article que deia que cada dia fa llargues caminades i unes setmanes abans del campionat va entrenar-se pel matí i per la tarda en un estadi del poble on viu. La seva filla de 70a anys li fa d’entrenadora i diu "El meu pare només té pensaments positius i sempre està de bon humor. En termes de salut física, s'ha enfortit molt des què practica atletisme. Abans li tremolaven les mans, però des què en fa, el tremolor se li ha aturat. Està molt fort”. Certament, a les imatges vaig veure com corria, i he de dir que ja firmo. No per quan jo també tingui 102 anys sinó per ara mateix. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. DE pressa o a poc a poc, però molt.

Vídeo: htmlhttps://www.cuatro.com/deportes/top/sawang-janpram-atleta-102-anos-arrasa-records_18_3292545722.html

                                    .......................

Miquel Pucurull

7/03/2022

Km 5 al 6 de la marató de Bcn'2022

Ens haurem avituallat on estem ara, a l'entorn del senyal del Km 5. Fem-ho, sobre tot,  Si en lloc d’ampolles d’aigua ens donen gots, tot i que sigui més incòmode, fem-ho. Encara que no tinguem set, fem-ho. Creieu-me. (Un té la síndrome de Pigmalió, i té tendència a donar consells. Fins i tot en un escrit com aquest. Disculpeu). La “tècnica” per beure aigua en una cursa: prémer el got per a que baixi pel canal que s’hi forma...i tenir sort!

Deixarem la Travessera per baixar per l'Avinguda de Sarrià on hi vueurem l'Hotel Melià Sarrià, i segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no s'hi val”.

Just per davant de l’hotel, hi ha una placeta en honor del Dr Ignasi Barraquer. Una anècdota sobre aquest metge -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?".Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.

Baixarem per l'Avinguda de Sarrià par anar a buscar el carrer de París,. L'avinguda és el mateix carrer per on van passar corrent cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898, i la va organitzar el professor d’un gimnàs del carrer Duc de la Victòria, de nom Jaume Vila, que la va fer juntament amb quatre corredors més. Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant a Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts. Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els espectres dels cinc. Potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.

Al trobar el carrer de París l'agafarem tot girant a la dreta. No em pregunteu per què, però el carrer París m’agrada. Serà que els seus arbres són molt frondosos, o pel que sigui, però a mi m’agrada. I no perquè hi hagi gran cosa que mirar, excepte l’edifici de l’Escola del Treball al girar, o la Piscina de Sant Jordi, ja enfilat el carrer.

Uns apunts: L’escola, construïda el 1873 per a la formació dels fills dels obrers del segle XIX, té l’honor d’haver estat visitada l’any 1923 per Albert Einstein. La piscina, inaugurada el 1966, és la primera olímpica coberta, de 50 metres, que hi va haver a Espanya.

I per Paris trobarem el Km 6 abans de creuar  l’avinguda de Tarradellas. En enllaçar amb el carrer Berlín hi veurem el monument a Josep Tarradellas, el polític del “Ja soc aquí!”, president de la Generalitat a l’exili i més tard en democràcia, que era un mestre de les relacions amb el govern de Madrid. I, tot s’ha de dir, un obsés en les formes, fins el punt que cap col•laborador seu podia anar sense corbata, i cap col•laboradora amb pantalons; a ells els volia encorbatats, i a elles amb faldilla. Es diu que amb fama de garrepa, en Jordi Pujol, el seu successor, va haver d’esperar un any i mig perquè li pagués un tortell de cabell d’àngel que havia perdut en una aposta entre els dos. Atenció, no voldria pas que el que he dit resultés una frivolitat: en Tarradellas va ser un gran polític i un estadista de cap a peus que va fer molt per Catalunya. Qüestionat per alguns, però admirat per moltíssims, entre els quals em compto. Que consti en acta! El monument al Tarra no sé si agradarà a tothom. És d’aquells abstractes que, si no ets un expert -i segurament encara que ho siguis- costa interpretar-ne el significat.

Miquel Pucurull

28/02/2020

Km 4 al 5 de la marató de Bcn'2022

Tot seguit, passat l’indicador del km 4 a la Travessera, passarem per davant d'un complex de cases de color blanc, a la nostra dreta, que fa xamfrà amb el carrer de Numància. Van ser construïdes en els terrenys que va ocupar el Barça abans de l'actual. Fou el llegendari Camp de Les Corts. Amb el temps va ser nomenat, com el del Bilbao, “la catedral del futbol”.

         

Per altra banda, i en un altre sentit, el lloc havia estat sovint un baluard de la resistència catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. Al juny de 1925 va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l'Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar l'himne d'Espanya. Just en el moment d'iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular i l'autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el camp durant tres mesos.

Del Camp de les Corts se'n expliquen un munt d’històries: una d’elles és la de que quan es va acabar de construir el conjunt d’habitatges blancs que conformen el que va ser el recinte, l'arquitecte va rebre milers d'anònims de culers, posant-lo de volta i mitja... pel seu color blanc.

Passant a prop  d'un camp de futbol tan mític, qui sap si veurem com els espectres de jugadors que es van fer llegendaris en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara..., i no diguem, Kubala, celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l'esforç que estem fent avui.

 

Kubala, per a molts (un servidor entre ells) el millor jugador del Barça de tota la història. (Camp de les Corts 1954)

Una cosa no gaire festiva sobre el Camp de Les Corts és el fet que, acabada la guerra, i represos els partits, el Barça va ser especialment vigilat pel règim amb l’objectiu de tenir controlat un club que  havia fet sempre bandera de la seva catalanitat. Tot i així, es conserven cròniques amb discursos de militars abans dels partits que preconitzaven l’inrevés: una suposada “espanyolitat del Barça” com, per exemple la del partit Barcelona – Alaves de l’11 de Juliol de 1939, a La Vanguardia de l’endemà, que començava així:

“Desde que el F.C. Barcelona fundido en el Movimiento, dispuesto a figurar en la avanzada del resurgir deportivo nacional ha sido puesto en marcha por la animosa Gestora que lo gobierna, cada jornada, en el hermoso campo azul-grana, resulta una manifestación patriotico-deportiva completa. (...) El consejero nacional señor Gimenez Caballero exaltó el sentido del deporte al servicio de España. Saludó a la representación alavesa, y recordó a la cuarta de Navarra que reconquistó Cataluña sabiendo que aquí estaba deseándolo, un gran pedazo de España”

En aquella època, els jugadors i els socis del Barça estaven obligats a saludar davant d’un monument als caiguts que van posar al Camp de Les Corts. Ho havien de fer a l'estil feixista, abans de cada partit.

En acabar  la Travessera hi trobarem el senyal del Km5, la qual cosa voldrà dir que haurem corregut els cinc primers quilòmetres de la marató. Els experts diuen que aquests s’han de fer de manera còmoda perquè són la clau per arribar sencers al final. ¿Els hi haurem fet cas? Esperem que si. Una altra cosa: en aquest punt haurem trobat el primer avituallament d’aigua. Aquí si que no cal ser gaire expert per afirmar-ho: s’ha de beure  encara que no tinguis set.

Miquel Pucurull

21/02/2022

La progressió de les africanes en la llarga distància

La progressió de les dones de l'Àfrica en les proves de llarga distància és espectacular. Les kenyanes, etíops, etc, van irrompre al començament d’aquest segle i no han deixat d’arrasar.  Fa set anys, la kenyana Florence Kiplagat va aconseguir el rècord mundial de mitja marató.

Va fer 1h05.09 a la de Barcelona. Semblava una marca estratosfèrica, impossible de batre. Però en aquest curt període de temps, ni més ni menys que catorze altres corredores han anat millorat el rècord i ara ja és d’1h02.52. 

El va fer l’any passat a València l’etíop Letesenbet Gidey. Quasi res, una rebaixa de més de dos minuts en només set anys és impressionant. 

   

Com a curiositat, el temps del rècord de la Gidey és idèntic –quatre segons menys i tot- que el dels homes fa quaranta-i -cinc  anys, que era d’1h02.56 aconseguit el gener de 1977 pel també etíop Miruts Yifte. Una altra curiositat és la de que les millors marques de la història de mitja marató se les reparteixen les dones nascudes a Etiòpia i a Kenia. Per trobar una que no sigui africana hem d’anar al lloc seixanta quatre del rànquing, la japonesa Hitomi Niiya, que el 2020 va fer 1h06.38. I una occidental, la mítica noruega, Ingrid Kristiansen, que va fer 1h06.40 l’any 2018, fa trenta-quatre anys.

En la marató, on la progressió és també extraordinària,  es produeix un fet singular: l’anglesa Paula Radcliffe apareix en segon lloc del rànquing mundial, farcit d’africanes. Va aconseguir el rècord mundial, 2h15.25 a l’abril del 2003, i cap africana el va poder batre fins el 2019, en què la kenyana Brigid Kosgei el va rebaixar a 2h14.04. No el van poder batre en setze anys, tot i que vint d’elles ho van intentar.

   

Com a curiositat, el temps del rècord de la Kosgei és millor –gairebé un minut menys- que el rècord del món que va aconseguir el llegendari Abebe Bikila l’any 1960 (2h15.16).

Respecte de la progressió, només cal veure que en el que va de segle, és a dir, en vint-i-dos anys, han anat millorant el rècord del món de marató seixanta vegades. Des que el 2019 l’etíop Tegla Lorupe va fer 2h20.43. Totes africanes excepte cinc.

Miquel Pucurull

18/02/2022

Km 3 al 4 de la marató de Bcn 2022.

Passat el senyal del Km 3 continuarem per la Travessera de les Corts, i poc després del Camp Nou hi veurem l’edifici del recinte de La Maternitat, un lloc d’un valuós patrimoni arquitectònic. Actualment no té res a veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits , de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la població més desafavorida: la cura dels infants abandonats i l'atenció mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat secreta”; no cal dir res més. Al passar per davant, veurem pavellons que ja no es dediquen tampoc a l’assistència sanitària, perquè els dos edificis que donen a la Travessera estan ocupats per l’Institut Les Corts i l’emissora de ràdio La Xarxa, antiga COM.

I seguint per la Travessera de les Corts ens trobarem el Pi de les Corts  a la dreta, un arbre centenari de quatre pisos d’alçada que separa els carrils de circulació del vial. Situat on abans hi havia una de les entrades del camp de Les Corts (camp de futbol del Barça anterior a l'actual)  constitueix tot un símbol del barri. Més d’un vehicle s’hi ha estampat, com podríem veure per les marques del tronc sí ens hi fixéssim al passar, però tot i els 120 anys que es calcula que té, es troba en un bon estat. Es tracta d'un arbre que va esser declarat d'interès local l'any 1993 i està catalogat. (Diguem que és un “Pi pinyer” “Pinus pinea”, per als interessats en botànica ☺).

Aquest pi (la foto és dels anys vint del segle passat), i una palmera propera, que també haurem vist abans,  són els únics elements que recorden els jardins d’una desapareguda masia que hi havia en aquest lloc i que, en eixamplar la Travessera, van ser indultats per permetre la seva conservació un cop desapareguda la finca. La masia era coneguda com Can Gasparó, i en el 1934, després d’una important campanya pro escoles, l’espai es va convertir en el Grup Escolar Duran i Bass, un de les col•legis més antics i amb més prestigi del barri.

Una mica més enllà, hi veurem el senyal del Km 4, i, sí ens hi fixem, la placa d’un petit carrer que duu el nom de Joan Gamper, el fundador del Barça, un suïs que ho va ser tot en el club. Poc podia pensar l’any 1899, quan l’home va publicar una nota en un diari per tal d’endegar a Barcelona la pràctica d’un nou esport, que es convertiria amb el que és avui. Ni ell, ni els dotze ciutadans que van acudir a la cita, podien intuir aleshores que estaven fundant alguna cosa més que un club de futbol.

Miquel Pucurull

La voluntat ho és tot

Amics i amigues, avui, la Contra va dels Jocs d’Hivern. S’estan celebrant i sé d’una cosa curiosa sobre l’esquí, per explicar-vos-la. I és que, en aquests no, però en diversos anys hi va participat un esquiador de Costa Rica, un país que no neva mai. ¿Com és possible que algú s’aficionés a practicar un esport com l’esquí en un lloc on l´última nevada va caure el segle 19? L’esportista és el famós Arturo Kinch, una glòria en aquella nació de l’Amèrica Central. Jugava a bàsquet, i com que l’entrenador no el feia sortir gairebé mai va, esbrinar en quin esport podia destacar i es va decidir per l’esquí alpí. Va saber que per poder participar en uns Jocs era necessari pertànyer a una associació estatal i, sense pensar-s’ho, es va encarregar de fundar l'Associación Esquí de Costa Rica. Com que no hi havia cap esquiador més que ell, es va classificar sense competència pels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984 als 28 anys. I va seguir participant en els del 88, 2002, 2004 i 2006, quan tenia, per cert, 49 anys. ¿Com s’ho feia per entrenar-se sense neu? No ho he pogut esbrinar. La qüestió és que en l’esport, com en tantes coses a la vida, la voluntat és el tot. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

13/02/2022